"A mi també m'agradaria viure sol/a com la Magda", sense adonar-nos del que això realment representa.
És natural que en ser adolescents pensem en la idea de viure sols, amb les nostres pròpies normes. Un lloc on poguem menjar pizza per esmorzar i cereals per sopar; un lloc on posar els peus al sofà sigui una cosa normal; un lloc on poguem exterioritzar el nostre vocabulari singular sense restriccions. Un lloc... que realment no existeix.
Tampoc s'ha de ser molt intel·ligent per adonar-te'n: simplement, baixa els peus del sofà i deixa que la realitat entri pels teus ulls.
És un somni... i amb el pas del temps es complirà. Però això no significa que la nostra ideologia també es compleixi. Després pensem amb les despeses, el lloguer, la compra de mobles, el menjar que no trobarem preparat a taula quan arribem de la feina,...
No ens adonem que viure sols com la Magda significa responsabilitat i maduresa.
I els adolescents que parlen de menjar pizza durant l'esmorzar, careixen totalment de maduresa.
Per tant, és millor esperar fins que aquestes dues qualitats entrin dins la nostra mentalitat... i mentrestant, sempre ens queda l'habitació que tots tenim a casa dels papes.
